Se sol dir que "la veritable pàtria de cadascú és la seva infantesa".
En canvi jo tinc dues pàtries veritables.
Una és la de l'infantesa. Es diu Marsà (prop de Falset, de Capçanes i els Guiamets). Una infantesa feta de granotes, cap-grossos, serps, sargantes, de muntar al burro (Nano), veure llet de cabra (Morena) i de portar el porc (Xano) a pasturar amb l'oncle Antonio, un poeta semi-analfabet que amb les seva mans plenes de durícies, sabia acaronar-me i explicar-me coses, mentre anàvem al trós ( El Molí), que m'ensenyà a pescar peixos amb un sac obert amb una vara d'avellaner.... de la tia Josefa que tenia cura de mi, mentre cuinava amb el foc a terra o amb el fogonet de petroli unes menges extraordinàries. En la meva pàtria podiem d'anar a banyar-nos al Sardinero, anar al mas de Magrinyà, o bé a guaitar la Mola....
L'altra patria es diu PCC. Una comunitat de dones i homes rectes, coherents, fraternals i generosos que van marcar la meva vida quan començava a madurar . Avui, quan tot està desfet i esmicolat... encara dic camarades a tots aquells companys que trobo en les lluites i els carrers. Tots ells son la meva lògia, la meva fraternitat, el meu "partido de sueños" que deia en Silvio...
Sento com ambdues pàtries s'han esvaït en el temps...
... m'agradaria tornar-hi, ni que fora una estona...
... però ninguna de les dues pàtries ja no existeix i solament queda, com deja Gardel:
"Vivir
Con el alma aferrada
A un dulce recuerdo que lloro otra vez"
Veure menys
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada