per Dante Barontini
Quan poses un pal en un niu de serps, tot es posa en marxa i és molt difícil per a l'autor del moviment mantenir el caos resultant sota control.
Veiem en aquests dies que Síria, conquerida en un obrir i tancar d'ulls pel proxy turc Al Jolani, al capdavant de la secció d' Al-Qaida a l'Orient Mitjà -una formació inicialment alimentada pels Estats Units i l'Aràbia Saudita en funció anti-soviètica. El nou equilibri de poder a Damasc comença a prendre forma fins i tot si creixen els conflictes dins del país (els alauites, després de la fugida d' Al-Assad, intenten resistir en els seus bastions històrics, mentre que els cristians intenten marcar la seva presència i els kurds per mantenir els seus territoris).
Amb Israel ocupant molt més que el Golan al sud i bombardejant tots els dipòsits militars de l'exèrcit sirià dissolt, en un intent de minimitzar el potencial de qualsevol que emergeixi en un futur proper com el nou amo del que queda de Síria.
Òbviament, en aquest context, Israel i els Estats Units apareixen com els guanyadors del risc de l'Orient Mitjà.
No obstant això, hi ha un però. Aquests no són els únics protagonistes del pes sobre la pell dels pobles palestí, sirià i libanès. I el trencaclosques es complica molt mirant el que passa fora dels reflectors miops de la informació occidental.
Per exemple. Una dona també ha trobat inesperadament un lloc al govern d'Al Jolani. I quan s'adonin d'això, els idiotes de la premsa convencional probablement apreciaran la mesura, retratant-la com un intent astut del nou poder de desfer-se de la imatge del gihadista a l'estil talibà, que en realitat li queda com un pinzell.
No obstant això, Ayse Seyidoglu, una funcionària d'alt nivell d'Ankara però amb doble nacionalitat, ha estat cridada a dirigir el Ministeri d'Afers de la Dona. Una manera inequívoca de mostrar qui mana ara a Damasc.
El mateix Jolani, després d'una reunió amb el cap del MIT (l'agència d'intel·ligència turca), va rebre el ministre d'Afers Exteriors turc Hakan Fidan, exdirector del MIT.
Durant la reunió, Jolani va acompanyar Fidan en un recorregut per Damasc, visitant els principals llocs i prenent cafè junts des del cim del mont Qasioun, amb vistes a la capital.
Més enllà dels aspectes folklòrics (per a els ulls d'un occidental), un homenatge a aquells que volien i van fer possible el canvi de règim a Síria.
Segons diversos informes, Turquia també està consolidant la seva presència enviant assessors militars per entrenar el nou exèrcit sirià a les acadèmies d'Alep i Damasc (com escriu el diari turc ClashReport).
A més, es multipliquen els rumors sobre un possible desplegament d'una unitat de l'exèrcit turc a Homs per entrenar operadors de defensa aèria. I no hi ha molts actors externs que encara estiguin bombardejant Síria.
Una confirmació arriba a nivell estrictament polític. Bilal Erdogan, fill del president turc, apareix en un vídeo en què convoca a una gran manifestació pro-Palestina al pont de Galata Istanbul l'1 de gener.
Res de nou, també havia passat l'any passat. I tots els observadors, inclosos els interns, atribueixen la derrota d'Erdogan a les últimes eleccions administratives precisament a la manca de compromís concret a favor de Palestina.
Òbviament, en resum, ara està tractant de cavalcar la sensibilitat dels musulmans en aquest front, explotant cínicament el patiment del poble palestí...
La diferència rau en el nou eslògan adoptat per a l'esdeveniment que tornarà a ser previsiblement enorme:
"Ahir Santa Sofia, avui la mesquita omeia (Damasc), demà Al-Aqsa (Jerusalem)".
Aquesta frase, també publicada en cartells oficials de l'esdeveniment, assenyala la creixent retòrica nacionalista cap a la "reconquesta" de Jerusalem.
Una ambició neo-otomana que, per propagandística que sigui, no pot deixar serè el govern genocida i supremacista de Tel Aviv. Encara no ha acabat d' "eliminar" (llenguatge utilitzat per Netanyahu) Hamàs i Hezbol·lah, acaba d'obrir l'"arxiu" amb el Iemen, té en el punt de mira el molt més substancial i indigest mos iranians... que ja se li presenta a les fronteres (que –l'únic estat del món– Israel mai ha volgut arreglar o reconèixer) un altre adversari potencial molt pesat.
Estem parlant d'un nacionalisme militarista i nostàlgic, conscient de l' "imperi" que encara a principis del segle XX incloïa Síria, l'Iraq, Palestina i, per tant, també l'actual Israel, Egipte, Líbia i Aràbia, part d'Algèria, Tunísia, els Balcans, etc.
Lluny d'un Antic Testament de fa 3.000 anys, d'origen dubtós i interpretació molt elàstica...
Sobretot, estem parlant d'un país industrialitzat (com ho és l'Iran), fortament armat i, a més, també membre de l'OTAN. Això planteja diversos problemes per a tothom (Israel i els Estats Units, per no parlar de l'actual Europa polvoritzada), dins de la mateixa aliança que estúpidament encara s'imagina que pot governar la resta del món.
Amb el creixent control de Turquia sobre Síria a través del proxy al-qaedista (que fins ara sempre ha tingut cura de no molestar Tel Aviv de cap manera), Israel aviat podria trobar-se enfrontat a noves pressions dirigides a les seves fronteres. Al cap i a la fi, és fatal que dos nacionalismes dedicats a expandir la seva àrea de control exclusiu es mirin cara a cara quan entren en contacte...
A partir d'aquí, s'obren tots els escenaris possibles. És plausible que Turquia es vegi obligada o temptada a enfortir els llaços amb Rússia i l'Iran com a contramesures. Com és possible, al contrari, que els Estats Units tornin a ser capaços d'actuar com a reguladors ex cathedra de tensions i interessos divergents dins del "seu propi camp d'influència".
Rússia, en canvi, ja està en procés de signar un ampli acord d'associació estratègica amb l'Iran el 17 de gener, similar al signat recentment amb Corea del Nord, i després de signar-ne un altre de més limitat amb Teheran.
La notícia va ser publicada per Newsweek, que ho veu com un intent dels dos països d' "unir forces" en resposta al seu "aïllament en l'escenari mundial". En realitat, mirant un mapa del món, veus exactament el contrari, fins i tot pel que fa a la mida de les poblacions...
A finals d'octubre, el ministre d'Afers Exteriors rus Lavrov va dir que l'acord amb l'Iran estaria llest per a la signatura i "formalitzaria el compromís de les parts amb una estreta cooperació en defensa i la interacció destinada a promoure la pau i la seguretat regionals i globals".
S'espera que el nou acord bilateral substitueixi l'acord estratègic de vint anys signat entre els dos països el 2001 i renovat el 2020. Inclourà promeses de cooperació en els camps de l'energia, la fabricació, el transport i l'agricultura.
El president Pezeshkian viatjarà personalment a Moscou per signar-lo en la data prevista.
Per tant, també és comprensible la pressa amb què Israel passa d'un front a l'altre, sense un moment de respir i sense un rerefons adequat. Està tractant de debilitar l'Iran tant com sigui possible, fins i tot colpejant brutalment el Iemen en els últims dies, amb l'esperança que Trump doni la seva aprovació per a un atac a les instal·lacions nuclears de l'Iran després de la seva presa de possessió.
Una vegada l'aliança entre Teheran i Moscou havia adquirit característiques fins a cert punt similars a l'art. 5 de l'OTAN, de fet, aquest moviment seria molt més arriscat (Israel, al cap i a la fi, no podria invocar aquest article, ja que no en forma part oficialment).
Més encara si un membre de l'OTAN amb el pes polític-militar d'Ankara estigués interessat a abandonar Tel Aviv enmig del caos que ella mateixa ha creat.
El 2025 no serà un bon any, vam dir.
Traducció de l'italià de Joan Tafalla
Font: Con la Turchia a Damasco, per Israele c’è un problema in più
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada