Elogi del comunisme del segle XX. Un fòrum per discutir-ne... i reivindicar-lo

Roma ,  4, 5 i 6 d'octubre de 2024

 

El socialisme i el moviment comunista internacional del segle XX va patir un fracàs o només una derrota? Davant la regressió global i la guerra que el mode de producció capitalista torna a desencadenar sobre la humanitat, les instàncies d'emancipació i civilització que representen les experiències socialistes del segle passat poden tornar a representar un antídot i una alternativa?

 

Tenim la intenció de parlar d'això en un fòrum que com a Rete dei Comunisti estem treballant per a la propera tardor i al qual us demanem que contribuïu.

 

En aquestes tres dècades hem viscut sense haver acomplert una reflexió - sovint ajornada que no pas començada- sobre el comunisme del segle XX, però mai no l'hem perdut de vista. Sobretot avui que les condicions i contradiccions del Mode de Producció Capitalista permeten i, d'alguna manera obliguen, a reprendre aquest camí i intentar una interpretació, plantejant algunes hipòtesis i un mínim de síntesi per tornar a posar en joc en la contradicció entre el socialisme i la barbàrie.

 

Estem obligats a assenyalar que mai ens han fascinat els intents de fer perviure un mer identitarisme comunista però, al nostre parer, una reflexió sobre les potencialitats i els resultats del moviment comunista al segle XX i del segle XX, és indispensable política e ideològicament si volem redefinir una perspectiva per als comunistes en les transformacions d'època que estan pertorbant el món en què vivim.

 

Una derrota, no un fracàs

 

La tesi que volem discutir és aquella segons la qual el moviment obrer i comunista del segle XX va ser una força poderosa que, com mai abans en la història, va canviar el món emancipant milers de milions de persones, pobles i nacions explotades, soscavant una estructura establerta en centenars d'anys. El segle XX va ser una derrota per als comunistes però no un fracàs. Hi ha una diferència profunda que cal entendre, explorar, reivindicar i rellançar.

 

Les primeres experiències de construcció material d'una societat socialista alternativa al capitalisme - el que vam definir com a "socialisme possible" en les condicions donades- van haver de fer front a dificultats i problemes sense precedents, que les van portar a patir una derrota just al cor del capitalista. Occident i a Europa, és a dir, on va néixer el moviment obrer i amb ell el pensament revolucionari marxista i els primers Partits Socialistes i Comunistes.

 

Però en països i realitats diferents a les europees - des d'Àsia fins a Amèrica Llatina- les coses, com hem vist, han anat d'una altra manera.

 

Es va produir, doncs, una derrota del socialisme on el capitalisme era més avançat i omnipresent i el socialisme estava més estructurat, però no va ser un fracàs com hom voldria creure, ja que el retrocés que es va produir no va impedir en absolut la recuperació de les contradiccions del sistema capitalista i un clar xoc internacional que proposa concretament, encara que en diferents formes històriques i polítiques, la superació del capitalisme i l'imperialisme.

 

En reconstruir el camí que comença amb el 1917 no podem deixar de recordar que aquella revolució, com deia Gramsci, es va fer contra el "Capital", per entendre's com el text de Marx, ja que la revolució a l'Europa capitalista i el moviment obrer més avançat va ser vençut, i la Unió Soviètica va haver de construir el seu propi socialisme partint de l'acumulació primitiva per desenvolupar forces productives adequades al creixement intern i al clima de guerra que hi havia a la primera meitat del segle XX.

 

Això va ser cert per a l'URSS però també per a la Xina, Cuba, Vietnam i tots els països que s'enfrontaven a un canvi estructural i no només a una perspectiva socialista. És a dir, el moviment comunista va haver d'aconseguir en un grapat de dècades -entre altres coses, amb èxit- allò que la societat capitalista havia produït al llarg dels segles, és a dir, un desenvolupament general de la societat, del coneixement, de les forces productives.

 

És d'aquesta condició, produïda pel desenvolupament desigual del capitalisme, és a dir, de les contradiccions inherents a aquesta formació social, que va poder sorgir una ruptura revolucionària tan poderosa que no té precedents en la història de la humanitat.

 

Una ruptura que certament no es va produir en condicions de pau sinó en un llarg període de guerra que va treure recursos a la construcció del socialisme i també es va desviar del potencial original inherent a les revolucions socials produïdes.

 

Socialisme i comunistes del segle XX. No només Europa

 

La lluita de classes internacional del segle XX va obligar el capitalisme a patir una mutació que li va permetre llançar, a principis dels anys vuitanta, la reacció que en poc més de deu anys va provocar l'enfonsament de l'URSS, la desaparició/reducció de les organitzacions comunistes a Europa, però no ha esborrat del món i de la història la realitat de les forces revolucionàries i antiimperialistes i dels països de fora d'Europa, forces i països que avui han trobat la seva pròpia funció rellevant en el creixent conflicte internacional en curs.

 

No van ser gens indiferents als resultats de l'enfrontament entre socialisme i capitalisme al segle XX - de fet va resultar decisiu- tant el procés d'empobriment teòric i polític de l'URSS i els partits comunistes d'arreu d'Europa, com les contradiccions que van sorgir en l'enfrontament entre la Xina i l'URSS al camp comunista i, per tant, la fi d'una relació internacional entre partits que la debilitava ideològicament, teòricament i políticament. Finalment, però no menys important, també es va produir la derrota dels intents dels grans partits comunistes d'Europa occidental d'intentar el camí del canvi amb altres mitjans, des dels camins nacionals al socialisme fins a l'eurocomunisme.

 

Durant gairebé trenta anys, la supremacia del capitalisme no ha trobat l'ombra d'un enemic real, que no sigui l'inventat dels islamistes. Per descomptat, alguns punts de resistència com Cuba i Corea del Nord per exemple s'han mantingut ferms, però d'altres s'han adaptat al sistema econòmic, com la Xina, el Vietnam i els països de l'antic tercer món, però en la narrativa dominant essencialment el definitiu la victòria del capital i la fi de la història va ser exaltada.

 

Però en un moment determinat la joguina es va trencar i els que es consideraven els guanyadors van començar a trontollar.

 

Tornen a sorgir les contradiccions per a una alternativa de sistema?

 

Precisament la victòria de l'imperialisme ha fet ressorgir tots els monstres ja generats en el passat. En les mateixes formes però amb possibilitats de recuperació del capitalisme molt més limitades i amb uns límits objectius de desenvolupament manifestos, un escenari que ja hem intentat explicar amb els Fòrums sobre Piano Inclinato del Capitale (2003) i amb el més recent sobre Il Giardino e la Jungla (2023) sobre la fragmentació del mercat mundial avui admesa i reconeguda per molts.

 

En aquest marc, es trenca el relat d'un capitalisme que produeix creixement i progrés infinit i, per contra, es mostren les seves característiques regressives per al futur de la humanitat.

 

També s'està produint davant els nostres ulls un fenomen inesperat per a molts de nosaltres: la ruptura global en curs, d'una banda, veu com els imperialismes històrics es reagrupen al bloc euro atlàntic per defensar la seva condició hegemònica en crisi, mentre que altres subjectes estatals, polítics i socials - pràcticament les mateixes nascudes a partir de les revolucions del segle XX fora d'Europa- que estan adquirint una funció antagònica, encara que espúria des de diferents punts de vista.

 

“Vell talp has excavat be”, podem dir avui, sobretot perquè aquest factor adquireix formes més intel·ligibles en el conflicte mundial en curs i que confirma la rellevància de l'empenta progressiva de la revolució d'octubre i les posteriors, obrint una nova era.

 

Per això pretenem organitzar per a la tardor un Fòrum sobre L'elogi dels comunisme del segle XX, precisament perquè aquella història no s'ha acabat de cap manera, ha estat derrotada però no fracassada. Al contrari, s'ha transformat, i en part s'ha desviat, però aquest moviment de classe, revolucionari, comunista, ressorgeix avui en diferents formes i torna a posar en crisi l'estructura imperialista actual.

 

Certament, no creiem que les formes polítiques del segle passat es puguin reviure. Tampoc podem saber amb precisió com es pot desenvolupar la situació en el futur. En l'anàlisi com en la investigació només podem procedir per hipòtesis i preguntes.

 

Cal reconèixer, però, que per a aquells que van passar "el gran fred" de les dècades del tombant del segle XX, avui podem entreveure la possibilitat d'una represa de la lluita de classes internacional, fins i tot amb formes polítiques espúries, començant des del paper dels Estats nascuts a partir del conflicte del segle XX o per moviments polítics i socials diferents dels del segle XX.

 

Això vol dir fer un balanç sobre allò que som i que hem fet i entendre quin paper podem jugar com a comunistes i moviment de classe en una societat que mostra característiques cada cop més reaccionàries, regressives i belicistes al cor del capitalisme avançat, als EUA com a la UE.

***

En organitzar la discussió del Fòrum del proper 4/5/6 d'octubre hem esbossat alguns punts sobre els quals articular les quatre sessions del treball. Òbviament no creiem que siguin exhaustives, ans al contrari es poden integrar per i en les aportacions que arribaran a la discussió.

És una esquematització a partir de la qual cada contribució pot desenvolupar el punt o punts que prefereix aportar a la discussió del Fòrum.

Només hem assumit la responsabilitat de destacar allò que creiem i reivindiquem com a punts clau del caràcter emancipador del moviment comunista del segle XX i les seves contradiccions.

El Fòrum que proposem es dividirà en quatre sessions de mig dia cadascuna en les quals, a més de les nostres presentacions per a sessions com RdC, s'inclouran les intervencions i aportacions d'altres ponents que es definiran i organitzaran com a molt tard a principis de setembre. .

Les sessions proposen una sèrie de qüestions que van formar part del debat i conflicte del moviment comunista del segle XX, i se'n poden proposar d'altres, però que han de ser objecte de discussió a la llum de l'actual fase de crisi de la modalitat capitalista. de Producció.

1.- Abans de la Segona Guerra Mundial: l'assalt al cel

2.- Després de la Segona Guerra Mundial. Noves revolucions, conquestes obreres i moviments d'alliberament als països en desenvolupament

3.- La regressió del moviment comunista i la contraofensiva capitalista

4.- Les contradiccions acumulades per la supremacia del capitalisme tornen a sorgir

Rete dei Comunisti

Font: Elogio del comunismo del Novecento. Un forum per discuterne … e rivendicarselo

Sobre el significat concret de lo de Puigdemont

Un error habitual en els anàlisis polítics fets en calent i sotmesos a les fòbies i filies personals, és confondre allò orgànic per l'allò episòdic. És usual, és normal, és humà, li pot passar a tothom. Qui estigui lliure de culpa...

Quelcom pitjor és confondre els desitjos propis amb la realitat. El primer deure de l'analista és tractar d'evitar aquests biaixos cognitius. No és fàcil, però cal intentar-ho.

Hi ha qui opina que les accions de carrer de Puigdemont el passat 9 d'agost de 2024 era una simple "performance". Si ens atenem al simple sentit comú aquesta opinió ens semblarà versemblant. Però cal anar del sentit comú (conservador, positivista, subaltern) al bon sentit ( entés com a capacitat de captar la totalidad concreta en la seva dialèctica). És a dir, capaç de no quedar-se amb una fotografia, sinó de tractar de comprendre la situació concreta, el moviment del conjunt, la direcció de marxa i les veritables forces motrius.

Qui es queda en la suposada performance ( un autre dia parlaren d'això) oblida quatre coses bàsiques, orgàniques:

1.- La primera obligació d'un perseguit injustament per un jutge feixista i prevaricador que desobeeix la llei, és no deixar-se empresonar. No estem davant d'un acte cobard, ni ridícul sinó d'un acte d'auto-defensa elemental. Més enllà de les diferències abismals que mantinc des de tota la vida amb el mon convergent, tota la meva solidaritat anti-repressiva amb tots els repressaliats dels darrers anys.

2.- La llei d'amnistia incloïa a Puigdemont. Se li hauria d'haver aplicat immediatament. A ell, i a la resta dels afectats per la repressió filo-feixista del poder judicial a les ordres del rei, i del PP i dels poders durs de l'estat. Que no s'vagi fet ens col·loca en una situació no democràtica.

3.- Que el prevaricador i feixista Llanera i la polícia al seu servei no poguessin detenir un perseguit polític és un fet episòdic. Allò essencial, allò orgànic, és aquesta qüestió: el poder judicial ha d' obeïr i aplicar allò decidit pel legislatiu, que és l'unic que emana de la voluntad popular. Cal una depuració radical de l'aparell judicial i de la resta dels organs repressius, cal la derogació total de la llei mordassa del PP, mantinguda pel govern central actual. Cal l'alliberament de tots els presos polítics i dels moviments socials.

4.- Finalment, l'acte d'ahir protagonitzat al carrer per Junts i Puigdemont, mentre a Palau es produïa la investidura del nou president i del nou tripartit significa el cant del cigne del procès. Junts i Puigdemont han quedat fora. De moment. No estan fora ni a la Diputació de Barcelona, ni a nombrosos e importants ajuntaments. Crec que el nou govern Illa significa l'intent de tancar una de les bretxes obertes en el règim del 78 des de l'any 2008. Ho tindrà difícil. El procès ha mort, però les causes de l'extraordinària mobilització popular viscuda a Catalunya en els darrers anys estan ben vives.

Ara el meu biaix cognitiu: cal seguir lluitant per la ruptura democràtica, es a dir, per la llibertat, amnistia per a tots els repressaliats dels darrers anys i el dret d'autodeterminació.

Sabadell, 10 d'agost de 2024

Escrit en resposta a un comentari d'un amic i camarada que, en aquestes qüestions es deixa endur massa pela seus biaixos cognitius.

El portavoz del PP en el Senado, a sus compañeros: "Controlaremos la sala segunda (del Supremo) desde detrás"

Existeixen poques armes al mon tan poderoses com una nena amb un llibre a la mà

Paraules de Mercè Tafalla a la inauguració de la Biblioteca feminista de Badia, 23 de maig de 20

Hola a totes i tots

 

Les companyes de Trenquem el Silenci m’han preguntat per a què penso que serveix una biblioteca feminista. Diu la Malala Yousafzai: "Existeixen poques armes al mon tan poderoses com una nena amb un llibre a la mà".

Una biblioteca feminista salva vides, millora vides, amplia vides. 

 

Quan sentim la noticia d’un feminicidi, acostumem a sentir ràbia i indignació cap al feminicida. Segurament  li dediquem algún insult i sovint tenim la idea que és un “boig”, de que ho ha fet pres de l’emoció. Però la realitat ens diu que no són una excepció, que no són una ruptura amb la norma, si no més aviat una repetició constant; la punta d’un iceberg que es sustenta en un entramat ideològic i aquest, en un sistema econòmic. El feminicida, és un fill sa del patriarcat. Allò que executa és un càstig sobre el cos d’una dona que ha gosat sortir de la norma. El feminicida, el violador, exerceix el que considera un dret. I en la seva acció de dominació llança un missatge sobre totes les dones i dissidències: el teu cos no és teu i la disidència té un càstig. I ho sabem prou bé: si ens toquen a una ens toquen a totes. Si ens toquen a una, responem totes. 

 

Silvia Federicci ens explica com el patriarcat i el capitalisme estan intimament lligats i com necessiten executar aquesta violència per a existir. També necessiten justificar la seva existència amb un sistema cultural que ens diu que hi ha dos sexes. I que un té drets i l’altre obligacions. Que un és fort i raonable, que l’altre és dèbil i salvatge. Que un necessita ser cuidat però sense que es noti, i l’altre pot suportar el pes de cuidar tota una família, també sense que es noti. Que un no plora si no que s’enfada i l’altre no s’enfada sinó que plora. Que un no pot reprimir el seu desig i que l’altre provoca desig i ademés és la seva obligació ser desitjable. Aquest marc de pensament és el mateix que sosté que l’humà té dret sobre la natura i els animals, que l’home blanc té drets sobre els pobles a qui ha racialitzat, i que si algú se surt del binomi home-dona, és un monstre. Que hi ha cossos vàlids i cossos no vàlids i que hi ha una sola manera vàlida de relacionar-nos erótica i sexualment. Ens hem passat la vida veient pel·lícules, anuncis, llegint novel·les, que reprodueixen aquest discurs. Reproduïnt nosaltres mateixes aquest discurs. Procurant encaixar en el model, perquè el contrari és massa perillós. 

El feminisme és la idea radical que sosté que les dones som persones, diu Angela Davis. El feminisme és teoria i és lluita al carrer, com saben les companyes de Trenquem el Silenci, i una alimenta l’altre. “A tu teoría le falta calle” reclamen les companyes de Ni una menos, a Mèxic. És per això que és tant ric el pensament feminista, perquè discuteix amb si mateix i creix constantment. A la biblioteca hi trobarem llibres sobre la història del feminisme: sobre les sufragistes a catalunya, o títols insignes com Una habitació pròpia, de Virginia Wolf. A aquest feminisme que exigeix drets de ciutadania per les dones, se li reclama que no està tenint en compte els eixos de classe social o de raça: Que no sóc una dona? exclama el 1851 Sojourner Truth, nascuda esclava i alliberada per si mateixa, que va lluitar durant tota la seva vida per la llibertat de les seves germanes i germans. Dona, raça i classe, d’Angela Davis, o Feminisme i Anarquisme, d’Emma Goldman ens aporten matisos i riquesa a aquest primer feminisme que reclama dret de vot i de propietat privada. 

 

El feminisme és per a tothom, ens diu la Bell Hooks, i la Chimamanda Ngozi ens recorda que tothom hauria de ser feminista. I a les pancartes de les companyes racialitzades llegim que el feminisme serà antiracista o no serà. Perquè un feminisme que no té present el racisme estructural del sistema, el privilegi en el que vivim les dones blanques vers els pobles racialitzats, no és feminisme d’arrel. Un feminisme que se sostenta en traspassar les tasques de cures a dones més precàries, un feminisme que no doni importància econòmica i moral a aquestes tasques, que no reclami que se solucionin colectivament, no és un feminisme d’arrel. Les companyes de Sindillar, sindicat de Treballadores domèstiques ho tenen ben clar. Ningú no serà lliure fins que totes ho siguem, diu la Fannie Lou Hamem. I és important dir-ho també ara que assistim a un genocidi televisat a Palestina. Acàs no maten dones i nens, les bombes d’Israel?   

És importantíssim escoltar i donar veu a les feministes gitanes Movimiento de mujeres romaníes d’ANGELÁ KÓCZÉ, a les marroquines com la Fàtima Mernissi (​​Marruecos a través de sus mujeres) i llegir sobre l’esperança construida col·lectivament a Rojava, Kurdistàn: Dona, Vida, Llibertat.  

A El otro lado de la montaña, Minna Salami es pregunta, si només la gent amb poder ens ha explicat sempre què és allò important, quantes formes de saber valuoses ens hem perdut? Durant segles, l’imperialisme i el patriarcat han dominat les cultures i formes de pensament imperants i han definit així qui som i qui volem ser. I ens convida a mirar les coses des de l’altre banda de la muntanya. 

 

Es queixa la Rebecca Solnit que els homes li expliquen coses. L’anècdota és d’un en concret que li va explicar un llibre que ella mateixa havia escrit i que ell ni tan sols havia llegit, encara que ella l’anava avisant. I la Najat El Hacmi ens parla de feminisme i identitat a Sempre han parlat per nosaltres. 

A “No me cuentes cuentos”, la Sandra Sabatés, narra històries reals d’agressions sexistes que tenen ressò en alguns contes populars. I la Graciela Perriconi ens parla de la construcció del génere en la literatura infantil i juvenil.

 

Dret al propi cos ha sigut una consigna feminista al llarg de la història. Les dissidències sexuals i de gènere, el dret a l'avortament o el treball sexual són algunes de les manifestacions d’aquesta consigna. A la biblioteca hi trobem llibres sobre justícia i feminisme, treball sexual, consentiment, maternitat i desig. Ningú no neix dona, s'arriba a ser-ho, assenyala Simone de Beauvoir als anys 50 i el sistema sexe-gènere va començar a no ser tan ferm. 

Si s’arriba a ser dona, també es pot no ser-ho, ens explicarà més endavant la Monique Wittig a El pensament heterosexual, i en la mateixa línia i una miqueta més punk, tenim a la Despentes, amb la seva Teoria King Kong. 

Segurament aviat podem gaudir de la Butler, Preciado i altres autores de la teoria queer. 

 

Com és possible que un mal que aqueixa el 51% de la població, de dos a cinc dies al mes, durant més o menys la meitat de la seva vida, no hagi trobat encara un remei? A Mujeres invisibles para la Medicina la Carme Valls ens parla del biaix de gènere en la ciència mèdica. 

Vivir y Superar el Cáncer de Mama d’Ilaria Bianchi, Tu menstruación sostenible y en positivo de Paloma Alma, o Coño Potens, de Diana Junyent. 

¿Sabíeu que les dones tenim pròstata? I que la forma i mida real del clítoris es van descobrir el 2005? Mi cuerpo, mi vida, mi forma de follar, no se arrodilla ante el sistema patriarcal. A Sin reglas: Érotica y libertad femenina en la madurez Anna Freixas Farre ens parla de la sexualitat després de la menopausa. 

A la intersecció entre la salut, el dret al propi cos i la obligatorietat de la bellesa, ens trobem amb la grassofobia. La meravellosa Magdalena Piñeiro desmunta els mites sobre el cos gros i analitza el perquè i com actua la grassofobia a Stop Gordofobia y las panzas rebeldes. 

És imprescindible també el clàssic El mite de la Bellesa, de Naomi Wolf, on l’autora analitza la relació entre l’alliberament femení i l’exigència de cànons de bellesa cada vegada menys realistes. 

Una brillant imperfecció és un assaig sobre la malaltia, la discapacitat i el dret a escollir la vida que volem portar des d’una perspectiva interseccional que uneix discapacitat, antirracisme, transexualitat, sexualitats no normatives, feminismes grossos i justícia climàtica.

¿Existeix un urbanisme feminista? També les ciutats han sigut construïdes a la mida dels homes, del capitalisme i del patriarcat. El Col·lectiu punt 6 ens parla d’Urbanisme Feminista. 

 

Autodefensa feminista, la Maitena Monroy ens ofereix eines pràctiques per a identificar i encarar les diferents formes de violència masclista que ens trobem a la vida quotidiana, física, sexual i psicológica. 

 

A Voluntat de canviar: homes, masculinitat i amor , 

Bell Hooks parla amb amor als companys homes i procura donar claus per a trascendir el model patriarcal i masclista de relació.

 I a Masculinidades y feminismo, el Jokin Aspiazu es cuestiona el rol de les noves masculinitats i convida a una mirada crítica sobre elles.

 

Perquè les dones salvaran el planeta? és un llibre que evidencia com la igualtat de gènere és imprescindible per a l’acció climàtica. Vandana Shiva, Caroline Lucas, Maria Mies y Yayo Herrero, entre altres, exposen els vincles entre ecologisme i feminisme.

 

Espero que gaudiu d’aquest cofre del tresor i desitjo a la biblioteca molta activitat, lectures i debats, i que segueixi aportant cada any títols tant interessants i obrint noves línies de debat. 

Vull tancar amb una frase d’una de les autores de la biblioteca, la Chimamanda Ngozi: 

Imagina com de felices seríem, cuanta llibertat tindriem per a ser nosaltres mateixes, si no tinguéssim el pes de les expectatives de gènere.

Àlbum de fotografies de l'acte 

 

Llegeixo:

«La nostra pàtria és la nostra llengua»

Joan Fuster.

No sóc expert en Joan Fuster, no sé el context ni la circustàncies en que va dir o escriure  tal cosa.

Però si que sóc expert en “posar-me en jardins”. O sigui en fer-me a mi mateix preguntes de difícil resposta.

Si la pàtria és la llengua, 

1. Quantes pàtries hi ha a Catalunya? 30, 40?

2. Quantes pàtries hi ha a la Comunitat Valenciana?

Ximple com sóc, em pregunto: no seria més prudent atenir-se a la noció republicana de pàtria?

Respostes:

Pere Fernández: 

Pere Fernandez, [23 nov 2023, 12:26:45]:

País Valencià. La denominació de "Comunitat Valenciana" és fruit de la cessió de part de l' esquerra oficial a la violencia que va exercir l' extrema dreta (bombes a llibreries, ....)

Amb tot, continua la denominació "País Valencia"  dins la denominació de diferents partits: PSPV, EUPV,....

Joan Tafalla, [23 nov 2023, 13:14:17]:

He escrit Comunitat Valenciana amb ànim de provocar. Allò que existeix avui és un trós de l'estat espanyol que es diu així.

La denominació País Valencià, creada no fa tant per Joan Fuster podria arribar a ser una nació, si es constituís en un procés de formació històricament concret. Per a això es necessitaria una "voluntat nacional-popular" concreta i operativa. Els resultats electorals ( la millor enquesta d'opinió existent) mostren que estem lluny d'això.

Que els partits es denominin "del País Valencià" és un pas endavant en la creació d'aquest "voluntat nacional-popular", cert. Es condicio necessària pero  totalment insuficient.

Ara tornant al tema de si la pàtria és la llengua. Mireu aquest mapa dels predominis linguístics a la Comunitat valenciana

Més Mapes lingüístics

Vent de Cabylia

Arnau, [24 nov 2023, 8:03:37]:

aquest va ser un debat recurrent en el valencianisme i, segons Fuster, es resoldria donant la possibilitat a les comarques "xurres" (castellanoparlants) si voldrien formar part dels països valencians o integrar-se a l'estat espanyol, que és la formació política on predomina llur caràcter etnolingüístic. Aquesta opció va ser discutida per altres valencianistes (vegi's el mapa de Bataller, on hi ha escrit precisament "País Valencià").

sobre el "la pàtria és la llengua" crec que és un xic més complex de com ho planteges Joan. És evident que les nacions tenen tant un component cívic com un d'ètnic. Els estudis sobre nacionalisme han arribat a concloure de fet que es mou en un constant contínuum ètnico-cívic i que per tant, no hi ha ni nacions cíviques ni nacions ètniques.

Pel cas català, no es pot dir que tantes llengües, tantes nacions. Bàsicament perquè només dos projectes nacionals es disputen la sobirania sobre el mateix territori (no ho fan els que parlen amazic, ni wolof, ni portuguès). I aquests projectes nacionals contenen, com deia, els seus components ètnicolingüístics.

L'ideal de nació cívica i republicana que dius és important i cal esgrimir-lo des de l'esquerra, però per si sol no pot constituir l'amalgama ideològicosimbòlica amb què la nació vincula individus amb una col·lectivitat. Si no, què ens impediria sentir-nos francesos? o suecs? o haitians? No son només els valors cívics...

Joan Tafalla, [24 nov 2023, 8:23:31]:

Bon dia Arnau,

moltes gràcies pels teus comentaris. M'ajuden a pensar.

Espero aclarir-me sobre això en els propers temps, estudiant millor el tema

Ara només unes píndoles:

1.- Sobre el País Valencià. És molt possible que les comarques catellano parlants no es vulguin incloure en la pàtria de Fuster, si s'entén la pàtria com la llengua . LA frase esmentada diu en la frase esmentada això. Imagino que Fuster tenia una concepció més complexa de la "pàtria", de la "nació" o del "poble". Que no sempre son lo mateix. A part de que cadacún d'aquests termes és, en sí, polisèmic.

2.- Si els valencianistes inclouen les comarques "xurres" dins la pàtria, aquesta pàtria hauria de tenir dues llengües. O la guerra civil

3.- Efectivament Arnau, tot això és molt complex. Però la breu cita de Fuster també ho simplifica. Inisiteixo que no conec prou l'obra

4.- Evidentment no hi han nacions cíviques: aquestes s'han de construir.Només poden ser fruit d'un procés històric. Han de ser producte d'una voluntad nacional-popular. Però la construcció d'una nació cívica ( a mi m'agrada més dir-li república) és la única garantia per a garantir la construcció d' "un sol poble".

5.- O nació cívica o "melting pot".

Addenda al punt 2: les guerres civils fins ara, les hem perdut nosaltres.

6.- Els indígenes som a Catalunya, dos milions i mig. Ara som 7.899.056. Catalunya serà mestissa o no serà. Lluitar per l'hegemonia d'un projecte nacional-popular suposa pensar a fons i sense pre-judicis sobre aquests temes.

7.- Jo no afirmo gairebé res. A la meva edat predominen més les preguntes que les afirmacions contundents. En el meu breu text només havia fet unes preguntes arrel d'una frase de Fuster, probablement treta de context.

Quina txapa, de bon matí. Torno a Lenin i resto amatent a les vostres idees

Comentaris al Facebook 

JORDI ESCUDER

 quantes pàtries té el castellà O l'anglès?

De tota manera en el context general, el concepte de "pàtria" aquí el situaria en el treball filològic. Fuster va dedicar la seva vida a la llengua, no va desenvolupar militància ni treball politic. 

Seria similar al que expressa "La Canción del Pirata": "Mi única patria: la mar"

La importància del que hom ha dedicat la vida.

En definitiva caldria donar-li un sentit metafòric.

Potser m'equivoco però és el que he interpretat.

SIMON VÁZQUEZ:

Crec que cal fer-se també la pregunta contrària. Justament per aconseguir un solució republicana de la qüestió nacional. Necessitem una llengua franca que trenqui amb els caràcter impositiu que ha tingut el castellà i que ara s'imposa per dos marcs l'estat i el ser una llengua gran (parlada per 400milions) i que és més útil al capital.

L'esquerra no només ha de fer una anàlisi de la situació sinó tenir un projecte polític cap a on anar.

JULIAN SH:

 Sobre Fuster és molt recomanable l'estudi que va escriure el Ferran Archilés.

 https://editorialafers.cat/botiga/es/recerca-i-pensament/339-una-singularitat-amarga-joan-fuster-i-el-relat-de-la-identitat-valenciana.html