Un text de 1996: "Hegemonia, identitat nacional i política d'esquerres"

Publico avui (4 d'abril de 2025) el text que vaig presentar a les "Primeres Jornades sobre la Qüestió Nacional", organitzades pel PC de les Illes Balears, pel Partit Comunista del Pais Valencià i pel Partit dels Comunistes de Catalunya, celebrades a Barcelona els dies 13 i 14 de gener de 1996. El text fou inclós en el llibre: AAVV, La qüestió nacional: un debat obert, publicat per la Fundació Pere Ardiaca, Barcelona, planes 105-111. 

Cal tenir en compte el context en que es van celebrar aquelles jornades en que els tres Partits Comunistes dels països catalans es reunien per a reflexionar junts. L' ensulsiada de l'anomenat "socialisme real" era molt recent. El rol que hi havien jugat els problemes nacionals no resolts presidien les preocupacions de molts comunistes. Calia replantejar-se moltes qüestions sobre l'experiència que havia marcat el segle XX i, entre moltes altres temes, també tot allò que atenyia al fet nacional. 

Pel que fa a mi, feia quatre anys que havia deixat la direcció de l'òrgan central del PCC: Avant. L'any 1996 encara era Primer tinent d'alcalde de Badia del Vallès per l'Alternativa d'Esquerres per Badia ( legalment: ICV-EV; en la realitat un fenomen polític local que anava més enllà). Per poc temps: a Badia tomb va vèncer la socio-vergència. Encara era membre del CC del PCC. La meva cultura política comunista, ser badienc des de el segon any de l'existència de Badia, i fer política al meu municipi alimentaren alguns dels problemes que vaig plantejar en el tex. 

El text fou escrit quan el nostre país tenia 6 milions d'habitants. Avui, els catalans som 8.067.454 (IDESCAT), si incloem els ciutadans de ple dret i els metecs als que cal donar plens drets. Els problemes de la construcció nacional de Catalunya s'han fet molt més complexos. Els reptes molt més difícils que llavors, que ja és dir.

No està de més dir que amb el temps he anat enriquint i fent més complexa la meva visió del problema. Però allò que no he canviat és la idea principal que s'expressa en la conclusió del text, per molt que vint-i quatre anys després, i amb l'experiència acumulada avui ho escriuria amb d'altres paraules: 

"Si l'esquerra i els treballadors volen arribar a l’hegemonia sobre la societat s'hauran d'apoderar de la identitat nacional, fer-la seva, construir i fer hegemònica una identitat nacional basada en la ciutadania, és a dir, en els drets ciutadans. Una identitat nacional que fugi de l'uniformisme cultural i lingüístic, que es caracteritzi pel mestissatge. Construir aquesta identitat nacional de progrés i confrontar-la amb la identitat nacional que avui, a Catalunya, protagonitza el projecte neoliberal de Pujol, no és feina fàcil ni de curt abast. Em sembla, però, que és la condició per a que un dia, els de sota s'elevin a classe dirigent del país."

"Hegemonia, identitat nacional i política d'esquerres"

Joan Tafalla 

«La principal raó de ser (del moviment catalanista) és la consciencia de la nostra identitat, la voluntat de defensar-la, d'enfortir-la». Amb aquest argument, Jordi Pujol defensava, en el debat sobre el procés autonòmic de 1994 desenvolupat en el Senat, la raó essencial de la seva negativa, rotunda en les paraules i ambigua en els fets, al "cafè per a tots" autonòmic. Per a Pujol, la tendència a la generalització autonòmica, que ell no posa en qüestió a l'hora de la negociació concreta, no pot esborrar allò que dona raó de ser al catalanisme polític: "el som i serem", la defensa de la identitat.

Pujol utilitza el concepte d'identitat per a explicar tant a Catalunya com a la resta d'Espanya un moviment, el nacionalista català, que avui per avui, en la mesura que no és un invent actual ni és un producte artificial, en la mesura que és interclassista, és hegemònic a Catalunya, i ho és, simplement perquè és des de la gramàtica i el lèxic del discurs nacionalista, o bé de forma subordinada a aquest, que la majoria social catalana analitza i dona explicació als fenòmens polítics i socials. Simplement, perquè la classe dominant, alhora que s'apropia del discurs nacional, s'apropia del conjunt de les relacions socials i pot exercir, així, la direcció política del país.

Des de la lògica d'en Pujol, la identitat catalana: «Ve de lluny, és de tothom, o, com a mínim; d'amplis sectors majoritaris i és reclamada per tot un moviment que a més de polític és cultural, lingüístic, social, econòmic, artístic i literari, de sentiment i de doctrina.»

Aquest recurs a la identitat no és pas quelcom a menysprear. No hi ha cosa que hagi fet més mal al moviment obrer que el cosmopolitisme mal entès, que el desarrelament de les realitats nacionals, que un internacionalisme abstracte que sovint amaga el nacionalisme de les nacions grans en el seu argumentar i batallar en contra de les nacions petites. Aquest universalisme abstracte fa que menystinguem conceptes tan essencials com el d’hegemonia o el d' identitat a l’hora d'analitzar les relacions socials. I Pujol, no sols no oblida aquests conceptes sinó que els practica amb major fortuna, de moment, que els que ens reclamem marxistes. Potser aquesta serà una contradicció que els historiadors estudiaran en el futur.

Interessa, a efectes de l'exposició d'avui, recordar la disjuntiva que fa moure el catalanisme entre les teoritzacions ètniques ( comentant perles del demògraf para-feixista deis anys 30, Josep A. Vandellós) i les visions més hegemòniques i integradores del mateix Pujol. Vandellós teoritzava el 1935 que Catalunya era un poble decadent que estava en perill de desaparició ofegat per la «invasió» de l'emigració. Basava aquesta tesi en estudis demogràfics en que es comparaven les taxes de natalitat de les famílies catalanes de soca-rel i de l'emigració.

Aquesta visió xovinista i tancada del demògraf feixista ha estat desmentida pels fets: «El fenomen migratori a Catalunya sembla un fet consubstancial, i no fa falta remuntar-se a èpoques molt llunyanes: els 2.000.000 d'habitants amb que comptava Catalunya l’any 1900 s'haurien transformat, en el cas que no s'haguessin produït migracions, en una població inferior als 2.400.000, en lloc dels 6.000.000 actuals, i el pes de Catalunya dins d'Espanya seria el 6% en lloc del 16% que suposa actualment. Si es té en compte que l'emigració s'ha fos amb la població global, això significa que els habitants de Catalunya els avantpassats dels quals eren aquí el 1900 es troben amb prou feines en la proporció d'un a quatre. O sigui 3 de cada quatre habitants de l'actualitat tenen avis, pares o mares que han immigrat durant el segle XX o bé són, ells mateixos, immigrants. En canvi, aquest fet no s'ha traduït en una des-estructuració ni en una pèrdua de la identitat catalana, sinó al contrari: malgrat l 'heterogeneïtat dels orígens deis immigrants, Catalunya dona una imatge  d'una societat fortament cohesionada, amb unes característiques distintives inconfusibles.» (Hugues de JouveneI, I 994).

Malgrat que la majoria de nosaltres som fills o nets de "xarnegos", la identitat nacional catalana no esta a punt d'extingir-se, i el nacionalisme continua imposant-se com a ideologia majoritària.

La visió d'en Pujol sobre la identitat catalana no es basa en el ius sanguini, sinó en el ius soli. Malgrat episodis importants com la reivindicació carolíngia del ser dels catalans, realitzada pel mateix Pujol l'estiu del 94, la línia general del catalanisme polític hegemònic avui en dia a Catalunya no es sustenta en un plantejament etnicista, com sembla que passa en el cas del nacionalisme basc.

Caldrà posar aquest «episodi carolingi» dins del catàleg del episodis de «rauxa» que Pujol subministra curosament, i en moments determinats, per a mantenir determinades bases socials satisfetes i, alhora, per a reaccionar en front dels atacs contra el seu projecte polític. Un projecte polític, que de passada direm que, com sempre en la burgesia catalana, pretén governar Catalunya però també tot Espanya.

Fonamentar, com fa en Pujol, la reivindicació catalanista en la identitat i no en la ètnia significa fonamentar el "ser de la nació" en un element mòbil, modelable, històricament determinat, que per pròpia essència canvia amb el decurs deis processos socials (la identitat, la psicologia col·lectiva) i no en un element històric o biològic (la raça, els gens) com farien els partidaris d'un nacionalisme xovinista i excloent. Aquesta és la principal característica que permet avui que el nacionalisme sigui hegemònic a Catalunya.

Mentre que un 36% deis ciutadans es senten espanyols, un 4% més espanyol que català, i sols un 19% es sent exclusivament català, un 11 % més català que espanyol i el restant 30% se sent tant català com espanyol. («El sistema de valors deis catalans», 1991). Aquestes xifres li donarien a un projecte de nacionalisme excloent i xovinista solament un trenta per cent d'electorat fix.

Reconèixer que la cara del nacionalisme català que predomina és la del nacionalisme integrador ens permetria avançar més. Reconèixer que el concepte clau en el catalanisme polític és el d'identitat i no el d' ètnia, permetria a l'esquerra catalana, en un moment en que esta en l'ordre del dia la seva recomposició, de poder analitzar el fenomen i combatre per la direcció del país amb alguna perspectiva d’èxit. La resta, el simplisme reduccionista, el cosmopolitisme buit, el nacionalisme espanyolista disfressat d' internacionalisme abstracte, sols ajuda a mantenir les classes subalternes catalanes dividides i a la defensiva, malgrat que pugui permetre pensar en algun èxit tàctic (o electoral) immediat. Qui perd el sentit estratègic no podrà aspirar mai a la victòria.

En una nota dels Quaderni del Carcere titulada significativament «El problema de la direcció política en la formació i el desenvolupament de la nació i de l'Estat modern a Itàlia», Gramsci defineix la construcció de la nació italiana com el fenomen de la construcció de l'hegemonia d'una classe sobre el conjunt de la nació sencera. És en aquest context que dona una de les definicions claus del concepte d'hegemonia: « ... la supremacia d'un grup social es manifesta de dues maneres, com a "domini" i com a "direcció intel·lectual i moral". Un grup social és dominant respecte deis grups adversaris que tendeix a "liquidar" o a sotmetre fins i tot amb la força armada i és dirigent dels grups afins i aliats. Un grup social pot i fins i tot ha d'ésser dirigent abans de conquerir el poder governatiu (aquesta és una de les condicions principals per a la conquesta del poder); després, quan exerceix el poder ( ... ) es fa dominant, però ha de seguir essent dirigent» (Gramsci, Antologia, pag. 486). .

Avui la burgesia catalana hegemonitza el conjunt del bloc històric català en base al fet que la ideologia nacionalista té un paper central en la cohesió d'aquest bloc. Això succeeix de forma espontània, a través no de formes de falsa consciencia sinó del mecanisme de la identitat. Per a Gramsci, la ideologia, recordem-ho, actua com el ciment que cohesiona el bloc històric. Canviar l 'hegemonia, construir un nou bloc històric, depèn del fet que l'esquerra entengui, sense reduccionismes, aquest fenomen.

 

El concepte d'identitat

 

Els grups socials construeixen consciencia de si mateixos a través de processos llarguíssims i complexíssims en el temps. E.P. Thompson ha assenyalat com els treballadors de la societat de l'antic regim varen anar arribant, progressivament, a tenir una consciencia de classe a partir de les experiències de microgrups locals. Passant per allò que ell anomena «economia moral de la multitud”, pels amotinaments de subsistència, pels moviments ludites, fins a arribar al moviment cartista, que era una expressió molt elevada de la identitat obrera. Aquesta moral col· lectiva dels sectors populars, aquest conjunt d 'usos i costums, varen constituir, des del final de l'antic regim i des del principi de la industrialització una cultura material comú, uns usos i costums concrets que acabaren amb la construcció d'una identitat de classe; amb organització fins i tot internacional. Una construcció d'identitat de classe que partia del procés de socialització que es realitzava en un conjunt de micro-institucions socials, en un lloc de socialització que començaven al lloc de treball, continuaven a la taverna, i acabaven en el procés associacionista dels gremis, corporacions i sindicats (Agulhon, Sewell, 1992). 

«Així també és veritat que existeix una "moral del poble" entesa com a conjunt determinat ... de màximes de conducta practica i de costums que es deriven d'aquelles o que les han precedit...» (A.G. Antologia, pp.s. 489, 490). En aquests processos socials es construeix allò que Agnes Heller ha anomenat «la consciencia del nosaltres». Aquest saber qui som nosaltres per contraposició a qui són els altres, ve a ésser un element essencial de l'estructura sòcio-psicològica de les persones. Dona punts de referencia claríssims, permet guiar-se en un món força complex, dona seguretat i estableix normes.

Per a un gitano, aquesta consciencia del nosaltres significa acatar unes normes de conducta, una moral, unes costums i fins i tot una llengua que permeten al grup i als individus sobreviure en un món advers. Com diu Heller: «L'eventual pertinència a una comunitat i el tipus d'aquesta comunitat s'expressen -sempre i necessàriament- en la vida quotidiana de la persona en qüestió per la seva total estructura, compresa la ètica» (Heller, 79). D'altra banda, cal dir que la construcció d'aquesta identitat no és producte d'un simple adoctrinament extern a les estructures de socialització. Pel contrari: «La consciencia del nosaltres es interioritzada espontàniament» (Heller, 87).

«La identitat consisteix essencialment en la recerca de la idea de continuïtat dels grups socials, a través de les discontinuïtats, els creuaments i els canvis de rumb, en forma de confrontació dialèctica constant entre el bagatge sòcio-cultural-simbòlic identificat pel grup com a genuí i les circumstancies globals 'objectives' que emmarquen, constrenyen o delimiten la reproducció del propi grup» (Pujadas, 63).

Coetàniament a la construcció de la identitat de classe, a la formació de la classe obrera, va néixer i es desenvolupà la nova identitat nacional. Sovint ambdós processos socials entraven en confrontació. La identitat nacional ha estat sovint hegemonitzada, quan no monopolitzada, per les classes dominants. Sovint i, com a reacció a aquest fet, la identitat de classe s'ha confrontat amb la identitat nacional i ha sortit perdent, com el 4 d'agost de 1914 quan les masses obreres i populars van assumir amb entusiasme la guerra  imperialista, o amb la pujada del nazisme al poder (recordem-ho: per les urnes), o bé després de l'ensulsiada d'aquells règims que anomenarem com a «socialisme real», o bé amb el creixement de l'integrisme islàmic entre les masses explotades nord-africanes o de l’ orient mitjà.

Alguns defineixen el nacionalisme com el desig dels naturals d'una nació d'arribar a auto-governar-se. Aquest concepte es basa en la idea que la nació existeix des de sempre. Contràriament a la llegenda, no existeix quelcom anterior, etern, que es digui nació, que sigui, quan és oprimida (o quan decideix que té dret a oprimir-ne d'altres), la causa del despertar del nacionalisme. Al contrari: és el nacionalisme qui crea i dona lloc a l’existència de les nacions.

Les nacions sorgeixen com a quelcom visible, com a subjecte de la historia fa uns dos-cents anys, amb la revolució francesa. La nació per als jacobins és sinònim de poble, de dipositari de la sobirania, no de raça o d’ètnia. Per tant, el nacionalisme té, originalment, un lligam amb la democràcia radical (1789, Italià jacobina, 1848).

Abans de la revolució burgesa i de la industrialització existien unes identitats culturals o lingüístiques que en la major part deis casos convivien entremesclades amb altres identitats culturals o lingüístiques dins d'estats dinàstics. L'idea d'estat-nació no era possible dins d'aquest context.

Aquestes identitats podien desaparèixer fins a l'auto-dissolució o re-afirmar-se en demanda d'un poder polític, depenent de la lluita de classes i de la lluita entre diversos projectes d'estat. La identitat obrera neix també en aquella època i ha estat històricament en competència amb la identitat nacional o ètnica. L'actual retrocés de la identitat de classe esta donant espai polític i social a la identitat nacional i als nacionalismes.

Per tant, la nació no existeix eternament, des de sempre; la nació és un procés històric. No depèn d'una identitat que seria eterna, definida d'un cop per tots. Pel contrari, la identitat també es construeix històricament i per tant es modifica amb el pas del temps i el canvi de les circumstàncies.

El fet que la identitat sigui un tret present en la psicologia col·lectiva no implica que calgui considerar el nacionalisme com un fenomen consubstancial a la natura humana: «El nacionalisme - el principi que predica que la base de la vida política ha d'estar en l’existència d'unitats culturals homogènies i que ha d'existir obligatòriament unitat cultural entre governants i governats - no és quelcom natural, no esta en el cor dels homes i tampoc està inscrit en les condicions prèvies de la vida social en general; aquestes asseveracions són una falsedat que la doctrina nacionalista ha aconseguit fer passar per evidencia. En canvi, com a fenomen, - no com a doctrina presentada pels nacionalistes-, el nacionalisme és inherent a cert conjunt de condicions socials; i aquestes condicions socials, casualment, són les del nostre temps» (Gellner, 1988)

La identitat nacional podria ésser de dos tipus: la voluntat d'ésser i la identitat cultural. La primera seria la nació dels ciutadans. La segona la nació dels naturals. La primera dona peu a una identitat oberta; la segona, a una identitat tancada. La segona és més simple, més d’acord amb el sentit comú i sol vèncer en les confrontacions polítiques: es més fàcil crear referents identitaris de caràcter ètnic o cultural, per molt artificials que siguin i per molt que creïn confrontació, que entendre que la nova comunitat nacional haurà de ser necessàriament mestissa. Que haurà de ser una espècie d'escudella barrejada en la que els diversos components no perden res pel fet d’ haver estat bullint durant unes quantes hores junts, i en canvi junts i barrejats expressen una nova substancia.

Si l'esquerra i els treballadors volen arribar a l’hegemonia sobre la societat s'hauran d'apoderar de la identitat nacional, fer-la seva, construir i fer hegemònica una identitat nacional basada en la ciutadania, és a dir, en els drets ciutadans. Una identitat nacional que fugi de l'uniformisme cultural i lingüístic, que es caracteritzi pel mestissatge. Construir aquesta identitat nacional de progrés i confrontar-la amb la identitat nacional que avui, a Catalunya, protagonitza el projecte neoliberal de Pujol, no és feina fàcil ni de curt abast. Em sembla, però, que és la condició per a que un dia, els de sota s'elevin a classe dirigent del país.

Bibliografia usada en la confecció d’aquest tex

 

Ramón Maíz

«Hegemonía i cuestión nacional», en Teoria, nº 7 (Julio-setiembre de 1981).

«Política e identidad colectiva. Notas para una lectura postmarxista de la cuestión nacional», Papeles de la F.lM., nº 1.Segunda época, 1994.

 

Jaume Vicens Vives.

Notícia de Catalunya. Llibres a ma. Edicions Destino. Barcelona, 1984.

 

Antonio Gramsci

Quaderni del carcere. edizione a cura de Valentino Garratana. Ed. Einaudi, Torino, 1975.

Antología, Selección, traducción y notas de Manuel Sacristán. Ed. Siglo XXI. Madrid,

 

Institut Catala d'Estudis Mediterranis

«El sistema de valors dels catalans». Catalunya dins l'enquesta europea de valors dels anys 90. Barcelona, 199 l.

 

Hugues de Jouvenel/Maria Ángels Roque

Catalunya en el horizonte 2010. Prospectiva mediterránea, Institut Catala d'Estudis Mediterranis. Ediciones de la revista «Política exterior». Madrid, 1994. 

 

Agnes Heller

Sociología de la vida cotidiana, Ed. Península; Barcelona, 1987.

 

E.P. Thompson

Costumbres en común, Editorial Crítica. Barcelona, 1995

«Algunas observaciones sobre clase y "falsa conciencia"», Historia Social nº 10 Valencia, 1991.

 

Eric. J. Hobsbawn

«Identidad» Revista internacional de filosofía política. Madrid, mayo 1994. Nº 3.

L 'invent de la tradició, Eumo Editorial, Vic, 1988.

Naciones y nacionalismo desde 1780, Editorial Crítica, Barcelona, 1992.

 

Joan Josep Pujadas

Etnicidad. Identidad cultural de los pueblos, Eudema, Madrid, 1993.

 

Ernest Gellner

Naciones y nacionalismo, Alianza editorial. Madrid, 1988

 

Ignasi Álvarez Dorronsoro

Diversidad cultural y conflicto nacional, Talassa, Madrid, 1993.

 

Josep A: Vandellós

Catalunya, poble decadent. Biblioteca Catalana d' Autors independents, Barcelona, 1935.

 

William H. Sewell

«Los artesanos, los obreros de las fábricas y la formación de la clase obrera francesa, 1789-1848, Historia Social, nº 12, Valencia, 1992.

 

Maurice Agulhon

«Clase obrera y sociabilidad antes de 1848», Historia Social, nº 12, Valencia, 1992.

 

 

 

IMPERIALISME? QUIN IMPERIALISME?

La recuperació de la paraula "imperialisme" per part de Pedro Sánchez té un biaix absolutament oportunista.

Escolteu a partir del 1 h i 26 minuts

Per què?

Perquè equipara l'imperialisme USA amb l'imperialisme rus.

Aquesta equiparació és absolutament falaç.

Per què?

Per set raons:

1.- Pedro Sánchez amaga que l'imperialisme USA és qui va provocar des de inicis del segle XX la conflictivitat entre Ucraïna i Rússia impulsant la extensió de l'OTAN i de la UE cap a l'Est. L'instrument va ser la "revolució taronja" impulsada per diversos instruments imperialistes: la Agencia Central de Inteligencia (CIA), la Open Society Foundations, la USAID o el National Endowment for Democracy, per exemple.

2.- Pedro Sánchez amaga que fou el Departament d'Estat USA, a través de l'acció de Victoria J. Nuland, subsecretària d' Estat per a Assumptes Polítics, qui va organitzar el cop d'Estat de 1914. Els USA van impulsar l'ascens de Zelenski i de la coalició de partits de dreta extrema i d'extrema dreta al govern. L'imperialisme europeu va intentar jugar un paper, però els USA el van obliga a tenir un paper subaltern. Recordeu el "fuck the EU" de la Nuland (febrer de 2014)? No era una frase desafortunada, era la política que seguien els USA.

Victoria Nuland fou "Va ser viceconsellera de seguretat nacional durant la presidència de George W. Bush,1 portaveu del Departament d'Estat dels Estats Units del 2011 al 2013 durant la presidència de Barack Obama2 i del 2013 fins al gener del 2017 va ser responsable de la política exterior per a assumptes europeus i euroasiàtics." Demòcrates i republicans, el mateix disseny geopolític. Diverses formes d'aplicar-lo.

3.- Pedro Sánchez amaga que Zelensky i la seva coalició d'oligarques i militars amb sectors nazis, van ocasionar un brutal atac a la diversidad nacional i lingüística d'Ucraïna, que van ser ells qui van començar la guerra al Donbàs i que van prohibir gairebé tots els partits d'esquerres, inclosos partits socialdemocràtes com el PSOE. Aquestes actituds feixistes van destruir des de dins l'estat ucrainià, entés com el conjunt del pobles que vivien dins en les seves fronteres després de la independencia (1991). Les fronteres de 1991 no sempre han estat les fronteras d'Ucraïna.

4.- Pedro Sánchez també amaga que la UE és un pol imperialista. Ens ven la falàcia de que vivim en un jardí d'estats democrátics, amigables, fraternals i solidaris. L'imperialisme alemany sempre ha seguit el seu impuls d'expansió cap a l'Est, en recerca del seu "espai vital". L'imperialisme francés també ha seguit la mateixa tendèncial, en competència amb el Reich alemany ( veure el rol jugar per França en els Balcans en els inicis de la primera guerra mondial; veure també el cas de Romania). La UE, va seguir sempre les mateixes tendències, coordinant els imperialismes francés i alemany. Recordem que un dels objectius de la UE en aquest conflicte ha estat l'ngrés d'Ucraïna a la UE. L'objectiu era saquejar les fèrtils "terres negres", la minería i la industria del Donbàs, l'estratègic port d'Odesa, expulsar la flota russa de Sebastopol per a controlar el Mar Negre, saquejar les anomenades "terres rares"...

5.-Pedro Sánchez amaga que el pol imperialista europeu també va jugat un rol important en la revolució taronja i en l'impuls del cop d'estat de 2014 així com en la guerra, posterior. El que passa és que com sempre, des de els seus origens, la UE ha jugat en aquesta guerra un rol subordinat i subaltern a l'altre pol imperialista hegemòníc: els USA. A l'hora del repartiment del botí de guerra, l'imperialisme europeu ha estat exclós de la taula.

6.- Darrera de la seva retòrica "anti-imperialista" i de la seva defensa dels "grans principis" de la UE, Pedro Sanchez amaga que l'objectiu de la cimera de Londres hi ha la marginació de la UE en el repartiment del botí de guerra. La UE potencia imperialista en decliu i subalterna a l'imperialisme USA protesta i es remou en contra d'aquesta marginació. Ells ( sobretot França i Alemanya) també es volen emportar la "seva part" i no els USA no els deixen.

7.- Pedro Sánchez amaga darrera la seva retòrica "anti-imperialista" la seva supeditació al complex militar industrial alemany, francés i també, és clar a l' espanyol. La industria europea, en decliu en la competència internacional, no tá altra sortida que impulsar una indústria militar pròpia, que competeixi amb el gegant USA. La retòrica suposadament "anti-imperialista" de Sánchez potser serà seguida haurà algun sector dels treballadors: els treballadors de la industria militar. Una especie d'aristocracia obrera ( recordémoos Marx i Lenin) que cobra el seu sou a final de més a canvi de construir armes que sols serveixen per a la destrucció de vides humanes i de la riqueza dels països agredits.

PETITA CONCLUSIÓ PROVISIONAL:

LA RETÒRICA "ANTI-IMPERIALISTA" DE PEDRO ÉS UNA NOVA FORMA DE SOCIAL-IMPERIALISME, SUBORDINAT I SUBALTERN A L'EIX IMPERIALISTA DE LA UE, PARTICULARMENT A ALEMANYA I FRANÇA.

SI PEDRO SÁNCHEZ ES VOLGUÉS CONFRONTAR AMB L'IMPERIALISME USA PODRIA FER ALGUNES COSES: EXPULSAR LES BASES USA, SORTIR DE L'OTAN I RECOLZAR AL POBLE SAHARUI I EL SEU DRET D'AUTODETERMINACIÓ.

Amic lector, tu saps que no ho farà.

POST-DATA:

Que Sumar se sumi a aquesta retòrica és penós. Fins i tot patètic. Imiten als verds alemanys. De fet formen part del mateix grup parlamentari europeu.

No té altra explicació que el desig de cobrir per l'esquerra el discurso mentider del PSOE i de defensar un espai electoral i uns càrrecs.

Està clar que és un suicidi polític. Al votant no li agraden les fotocòpies. Prefereix sempre l'original. El decliu de Sumar, si no corregeix aquestes posicions està cantat.

La meva pregunta és: què faran els comunistes?

ZERO a L'ESQUERRA,

Sabadell 3 de març de 2025

Peu de fotografia:

Els Mapes de la "Gran Ucraïna" presentats pels pan-nacionalistes ucraïnesos a la conferència de Versalles de 1919. INclouen el Kuban i, com es pot veure, gairebé arriben al mar Caspi. 

Els pan-nacionalistes ucraïnesos d'avui aspiren a lo mateix. Però han estat derrotats en el camp de batalla.

Comunistes, nacionalisme i el fantasma de Leo Schlageter

per Franco Ferrari

(recensió del llibre Comunisti, fascisti e questione nazionale d' Stefano G. Azzarà)

El gener de 1923, França, amb l'ajuda de Bèlgica, va ocupar el Ruhr, el cor industrial d'Alemanya. Va ser el càstig pels retards en el pagament de les reparacions de guerra imposades als alemanys, a través del Tractat de Versalles, després de la seva derrota militar. La iniciativa va despertar una forta reacció popular que va augmentar el sentiment nacionalista que va trobar la seva representació en un arxipèlag d'organitzacions de dretes. Sectors dels treballadors i la gent també es van infectar. El govern de Cuno, recolzat pel president de la República, el socialdemòcrata Ebert, va reaccionar proclamant resistència passiva. Els grups més extremistes van dur a terme accions violentes i sabotatges contra l'ocupant francès.

Cartell de protesta per la invasió del Rurh

Entre els arquitectes d'aquests actes de protesta hi havia un tal Leo Albert Schlageter, que ja havia participat en les accions militars dels Freikorps al Bàltic en suport dels contrarevolucionaris blancs contra la recentment formada Unió Soviètica. Capturat i executat per l'exèrcit francès, es va convertir immediatament en un "màrtir" per a les organitzacions nacionalistes alemanyes. La figura d'aquest militant anticomunista ha passat a la història, més que pel seu paper específic en aquells esdeveniments, com a resultat del discurs pronunciat a Moscou, durant una reunió de l'executiu ampliat de la Comintern, per Karl Radek.

Albert Leo Schlageter

Radek va ser una figura del moviment comunista internacional que no estava exempta d'encant. Nascut a Lvov (en italià Lviv), una ciutat de l'est de Galítsia, ara ucraïnesa però llavors part de l'Imperi austrohongarès, d'origen jueu (el seu cognom real era Sobehlson), va ser un militant del moviment socialista polonès i després va ser enviat a seguir els esdeveniments del comunisme alemany per la Internacional Comunista. A Alemanya també va ser empresonat durant gairebé un any, el 1919. Intel·lectualment brillant, encara que potser no un teòric gaire profund, va ser capaç d'entendre certs canvis en el clima polític que requerien audàcia d'iniciativa i capacitat d'innovació. Va ser proper a Trockij en la batalla interna del Partit Soviètic i després es va distanciar d'ell i va tornar a col·laborar amb la direcció del Partit Bolxevic ara dominat per Stalin. Va acabar a la picadora de carn de la repressió estalinista en un dels "grans judicis" de Moscou.

A partir del discurs de Radek a la reunió de la Comintern el juny de 1920, es va començar a parlar d'una "línia Schlageter" seguida pel KPD (el Partit Comunista Alemany). Diverses llegendes s'han construït al voltant d'aquesta iniciativa política al llarg del temps. Stefano G. Azzarà ha dedicat una reconstrucció acurada a les premisses i conseqüències de la intervenció de Radek amb el seu llibre "Comunistes, feixistes i la qüestió nacional" (Mimesis Edizioni).

Karl Radek

La reunió de la Comintern havia d'abordar la qüestió del feixisme a la llum de l'arribada de Mussolini al poder a Itàlia i el preocupant creixement de les forces nacionalistes de dreta a Alemanya. Al principi, des del punt de vista de Moscou i del comunisme internacional, semblava ser només un ressorgiment d'experiències conegudes, com el moviment rus d'extrema dreta i violentament antisemita dels "Cents Negres". L'anàlisi va privilegiar sobretot el paper dels moviments feixistes com a instrument violent de la contrarevolució (els "esquadrons"). Aviat es va adonar, també gràcies a l'aportació d'anàlisi que provenia dels militants dels països que estaven experimentant l'ascens del feixisme, que estàvem en presència d'un fenomen nou i més complex.

El mateix Radek es va inspirar en el reportatge de Clara Zetkin, la prestigiosa militant comunista alemanya, que havia estat amiga de Rosa Luxemburg, i que ens va convidar a mirar el fenomen feixista amb una mirada diferent.

"Evitar veure el feixisme com un fenomen de caràcter agrari i premodern i, per tant, d'un 'endarreriment econòmic' substancial, com en les primeres lectures. O el simple braç armat de la burgesia capitalista industrial", resumeix Azzarà (p. 25). 

Clara Zetkin

En particular, Zetkin va destacar la capacitat d'aquest moviment per expressar el malestar de la petita burgesia i dels intel·lectuals, que es manifestava després de la crisi alemanya provocada per la derrota militar. Aquests estrats, que havien perdut les seves certeses econòmiques i socials, i per tant s'havien apropat a la condició dels treballadors, es van negar a barrejar-se amb les organitzacions polítiques de l'esquerra. Menyspreaven la socialdemocràcia, però també eren hostils als comunistes, als quals veien com una força anti-nacional.

Per tant, Zetkin va convidar els comunistes a implementar una política que mirés aquests temes socials i a no romandre tancats només en la defensa de la fortalesa obrera. En la seva anàlisi, la revolucionària alemanya va emfatitzar sobretot la base de masses del feixisme en la petita burgesia, així com el fet que el moviment no havia de ser considerat com un bloc de granit sobre el qual l'acció dels comunistes no podia intervenir. Per a Zetkin, calia respondre no només a les dificultats econòmiques expressades per aquests estrats socials, sinó també a la recerca d' "una nova concepció del món".

La posició posterior de la Internacional Comunista, que identificava el feixisme com a expressió dels sectors més reaccionaris i xovinistes del gran capital financer, es va convertir en canònica, però va córrer el risc de perdre en l'anàlisi precisament la capacitat del feixisme de trobar consens fins i tot entre sectors populars, els interessos dels quals eren realitats contrastades amb els del gran capital. Un tema que va estar ben present en les "Lliçons sobre el feixisme" que va fer Togliatti a Moscou el 1935 i que també va ser abordat, encara que d'una manera diferent, per altres exponents del comunisme tant oficial com dissident (Trockij, Thalheimer).

Radek, partint de la reflexió innovadora de Zetkin, va recordar la figura de Schlageter, batejant-lo com a "Caminant del no-res" (altres autors tradueixen el text alemany com a "pelegrí", afegint un to gairebé religiós). Reconeixent que era un enemic dels comunistes, va afirmar, però, el respecte que s'havia d'expressar cap a ell. Al mateix temps, però, va denunciar que el seu sacrifici i el d'altres com ell serien en va sense adonar-se que només lluitant contra la restauració del domini de les classes dominants, seria possible canviar el destí d'Alemanya.

Davant les contradiccions que vivia el poble alemany i les polítiques punitives implementades pels països victoriosos de la guerra mundial, la "qüestió nacional" només es podia resoldre si es basava en una visió de classe. Les masses petitburgeses alemanyes només podien trobar una solució positiva a les seves aspiracions en aliança amb la classe obrera revolucionària. Radek va obrir una disputa sobre la "qüestió nacional", que es va convertir així en un "significat buit", en el sentit que Ernesto Laclau, reprès per Azzarà, va donar a aquesta formulació, i va intentar treure els comunistes del seu aïllament (p. 35).

Aquest discurs pronunciat a Moscou, hàbilment formulat, va trobar un ampli ressò a Alemanya i va obrir un enfrontament amb alguns intel·lectuals pertanyents a l'àrea nacionalista: Arthur Moeller van den Bruck i Ernst Reventlow. Per respondre, en el bàndol comunista, una altra figura destacada del KPD, Paul Frolich, que va ser expulsat del partit el 1928 com a prop de l'anomenada "oposició de dretes" i va ser l'autor d'una exitosa biografia de Rosa Luxemburg.

El debat que Azzarà examina en la seva complexitat i en els seus diferents matisos, no només polítics sinó també teòrics, i que òbviament no es pot reprendre aquí completament, va acabar en un "diàleg de sords". Els contradictoris Radek i Frolich que l'autor defineix com a neonacionalistes i que al seu torn es defineixen a si mateixos com a nacionalistes o volkisch (un terme gairebé intraduïble que barreja nacionalisme i populisme i que també es podria traduir com a "sobiranisme", segons l'autor) segueixen ancorats al seu organicisme i particularisme. Rebutgen la visió materialista del conflicte social i la idea mateixa de l'existència de classes. Reventlow no exclou la possibilitat d'un tret comú entre els volkisch i els comunistes, però per aconseguir-ho demana als mateixos comunistes que renunciïn a la lluita antifeixista. Mentre que Frolich respon, sense diplomàcia, que si els nacionalistes continuen del costat dels capitalistes, només podran tastar el "puny proletari".

És evident que els dos exponents "neo-nacionalistes" veuen la iniciativa de Radek sobretot com una expressió d'un intent, per part dels comunistes, d'imprimir la seva visió a les masses influenciades pel nacionalisme per tal d'apropar-les a una solució de la qüestió nacional que estigui indissolublement entrellaçada amb la qüestió social.

I és precisament la naturalesa d'una "iniciativa hegemònica" la que Azzarà vol subratllar en desacord amb altres interpretacions que desnaturalitzen el sentit de l'anomenada "línia Schlageter". Els historiadors d'orientació liberal o anticomunista la situen dins d'una sola categoria, la del nacional-bolxevisme, i la consideren una prova de l'atracció inevitable existent entre els dos "totalitarismes" (comunisme i nazisme). Un clàssic en aquest sentit és l'article d'Abraham Ascher i Guenter Lewy sobre "Nacional-bolxevisme a l'Alemanya de Weimar", publicat el 1956 a la revista "Social Research".

El terme nacional-bolxevisme sovint es defineix aproximadament com un corrent que utilitza temes revolucionaris i socialistes típics del bolxevisme amb altres d'una empremta clarament nacionalista. Els mateixos Acher i Lewy reconeixen que no es tracta d'una doctrina ben definida, sinó d'una sèrie de consideracions genèriques i nebuloses a les quals cadascú dona la seva pròpia interpretació segons els seus objectius polítics particulars.

El Nacional-Bolxevic es va definir com un grup de militants comunistes amb seu a Hamburg i dirigits per Heinrich Laufenberg i Fritz Wolffheim que havien plantejat la hipòtesi de la construcció d'un front amb nacionalistes i part de la burgesia, amb l'objectiu d'iniciar una guerra popular revolucionària contra les imposicions previstes pel Tractat de Versalles. Tesis rebutjades com a absurdes per Lenin en el conegut text sobre l'extremisme i contra les quals s'havia pronunciat el mateix Radek, que objectava que la burgesia alemanya hauria preferit l'ocupació dels estats de l'Entesa a una dictadura revolucionària dirigida pel proletariat. Expulsat del KPD, el grup de nacional-bolxevics va participar en la formació del Partit Comunista dels Treballadors (KAPD, nascut de l'escissió dels corrents extremistes del KPD). A causa de les seves posicions, considerades en contrast amb l'internacionalisme marxista, també van ser exclosos del KAPD en el segon congrés del partit a l'agost de 1920. El tema del nacional-bolxevisme serà reprès per Ernst Niekisch, encara considerat el veritable precursor d'aquest corrent ideològic, al qual es refereixen petits grups bastant ambigus en barrejar temes i símbols d'extrema dreta i extrema esquerra. En contrast amb la teoria del "totalitarisme", és bo recordar que Niekisch no provenia del moviment comunista sinó d'una escissió en la socialdemocràcia. Va ser el principal ideòleg del Partit del Vell Socialisme (ASP) que va sorgir a Saxònia per iniciativa de l'SPD de dretes que tenia Ebert i Noske com a referents nacionals. A nivell històric, va reivindicar la idea de nacionalsocialisme de Lassalle contra la internacionalista de Marx.

Azzarà nega amb raó que es pugui atribuir a Radek la voluntat de construir un "front roig-bru". La reconstrucció del debat obert a Alemanya pel discurs de Radek pretén precisament aclarir la clara distinció entre una operació d'hegemonia i una hipotètica construcció d'aliances transpolítiques, és a dir, una barreja de dretes i esquerres. Per resumir tot l'assumpte i tenint en compte que l'aplicació de l'anomenada "Línia Schlageter" va durar de fet només uns mesos, podem reprendre les paraules d'Edward Hallet Carr, el gran historiador de la revolució russa: "no un intent d'aliança amb els feixistes contra el Tractat de Versalles, sinó un intent de dividir les seves files demostrant que a la llarga només podia proporcionar una oposició efectiva als comunistes" (cit. p. 111).

Portada del llibre de 1923: "Schlageter. El comunisme i la qüestió nacional. Una comparació"

El resultat d'aquesta iniciativa, però, va ser finalment un fracàs. Tot i que s'havia obert un ampli debat que també va involucrar altres forces polítiques, com els socialdemòcrates que van acusar instrumentalment els comunistes de voler aliar-se amb l'extrema dreta, o la premsa conservadora que va instar els nacionalistes a no cedir a les sirenes comunistes, no hi va haver un veritable canvi de forces.

Azzarà, tot i que parteix de la premissa que les raons del desenllaç del xoc entre forces polítiques i socials a Alemanya "són moltes", n'identifica una de rellevant en la "filosofia de la història que en aquells anys encara dominava en gran mesura en el camp marxista". Aquesta filosofia s'identifica en el "messianisme utòpic", basat en la idea d'una "palingènesi moral i política que se suposava que purificaria la naturalesa humana i la història del món en profunditat". "Optimisme tossut" i "dogmatisme" que només la història hauria corregit. D'aquesta mateixa filosofia de la història deriva la convicció que la revolució és un procés que "té lloc simultàniament a escala mundial" (p. 122). És un argument que no és del tot convincent, ja que sembla situar les contradiccions i les derrotes del moviment comunista en el terreny filosòfic més que en els processos materials reals.

La veritable raó teòrica del fracàs de l'operació promoguda per Radek es podria buscar en una premissa analítica més propera, és a dir, la consideració que Alemanya s'havia convertit en una "colònia" després de la derrota militar. D'aquesta manera, segons l'enfocament que prevalia en el moviment comunista, el nacionalisme, que tenia un signe negatiu en els països capitalistes més forts (colonitzadors i imperialistes), va adquirir un valor positiu en un país dominat. En realitat, Alemanya, fins i tot en les difícils condicions posteriors a la guerra, va romandre un país capitalista avançat i per aquesta raó el nacionalisme, un cop esdevingut hegemònic i victoriós, inevitablement es va convertir en racista i va apuntar a l'opressió, fins i tot a l'extermini, d'altres pobles.

És evident, també pel que ja s'ha esmentat, que la intenció d'Azzarà no és certament filològica, tot i que l'examen i la interpretació dels textos que es relaten íntegrament a la segona part del llibre és molt escrupolosa. En el punt de mira de l'autor hi ha el "sobiranisme" actual "totalment incapaç d'identificar les veritables raons de la crisi de sobirania popular i democràtica", que s'ha d'identificar "en la desaparició del conflicte polític-social per part de les classes subalternes (que) ha portat amb si l'esgotament de la democràcia moderna". Fins i tot si la perspectiva de la transpolítica (la superació de la divisió entre dreta i esquerra o la hipòtesi d'aliances entre esquerra i "dreta anti-capitalista" com la proposada pel polític Giorgio Galli) es veu com un element de confusió ideològica més que com un perill real. De la mateixa manera que el temor a un retorn del feixisme no es considera realista i per això plantejar la hipòtesi de la necessitat de fronts antifeixistes es tradueix en "capitulació" davant l'hegemonia liberal. Segons Azzarà, es tracta de dues formes de subordinació.

El fantasma de Schlageter i el debat que va seguir a la provocació de Radek presenten sens dubte elements útils per a la reflexió d'avui, atès que la qüestió de la relació entre l'esquerra i la qüestió nacional és una qüestió complexa i sense resoldre, com també va demostrar una recent conferència organitzada per la branca florentina de la Scuola Normale Superiore. El que no es pot renunciar en cap cas és la nostra inspiració internacionalista.

Publicat al web de Rifondazione Comunista (Itàlia) el 17 de desembre de 2019

Traducció: Joan TAfalla 

Saturnino Bernal, la classe obrera dels anys 1970’s i la consigna “un sol poble”

Joan Tafalla

Fa uns dies, la diputada Laure Vega ha fet una intervenció important al Parlament de Catalunya on rebat una moció xenòfoba presentada per Silvia Orriols. Podeu veure un fragment de la seva intervenció en aquest tuit:

«La terra no és de qui ensenya un paper de propietat, un DNI o un document registral, la terra és de tothom qui la treballa, que és qui la coneix i se l'estima»

Els continguts de la moció feixista i els arguments que els hi contraposa la companya Laure mereixen una valoració més serena que aquesta modesta entrada en aquest blog. Van del model de societat i de nació que volem. Però abans d’escriure-la  he de llegir amb atenció la moció i  també escoltar sencer els discurs de la companya diputada. Serà en una altra entrada en aquest bloc.

 

En aquesta entrada em vull aturar una mica en la figura de l’estimat company Saturnino Bernal ( 1940-2016). Per què vull parlar d'en Satur? Molt senzill: la diputada de la CUP l’ha mencionat en un moment de la seva intervenció. Escoltar a una representant de la CUP parlant d’ell, no solament m’ha semblat un remarcable homenatge al rol de la classe obrera en la construcció del projecte nacional-popular durant els anys 70 del segle passat. També m’ha fet pensar en la ruptura generacional existent en l’esquerra catalana. L'esquerra catalana es va construir sobre les espatlles d'un gegant col·lectiu: la classe obrera. El rol de la classe obrera en aquells anys sol ser oblidat i/o menystingut per part de l'esquerra actual. L' adanisme polític que envaeix la majoria dels espais polítics de la nova esquerra porta a l'oblit de les arrels i també a construir nous subjectes socials, oblidant la contradicció principal: la que posa el capital amb el treball.  Mencions com la que ha fet la diputada de la CUP ajuden a recuperar el fil roig de la història de la nostra classe i del nostre poble.

M’uneixen amb el Saturnino anys de militància en el mateix partit ( fins 1982 el PSUC i després el PCC). Me l’estimava i segueixo servant en la memòria intensos moments viscuts. Segueixo estimant la seva companya Dolores Sánchez quina energia, claredat política i alegria en la lluita segueixen essent un exemple per a mi. Però en aquesta entrada no vull parlar del Satur o de la Dolores per les emocions que desperten en mi. Vull parlar del Satur com a figura social. És a dir com representant de la classe obrera catalana d'aquells anys.

Vull recordar breument aquí d’en Satur com a figura social, que podria representar les desenes de milers d’obrers catalans tant provinents d’immigracions com nascuts a Catalunya que durant els anys seixanta i setanta del segle passat irromperen a l’espai públic a través de les seves lluites socials i posaren dempeus una Catalunya democràtic-popular en lluita contra el feixisme i en combat amb la burgesia local per l’hegemonia en la transició. Imagino que és el mateix motiu que ha portat a la Laure a mencionar-lo en mig de l’enfilall històric d’altres catalans que van construir la Catalunya deles darreries del segle XX. 

 

Qui era en Satur?

 

El Satur fou treballador de la fàbrica Aiscondel (de Cerdanyola), de les CCOO, del PSUC, després del PCC, i fou un dels 116 detinguts de l'Assemblea de Catalunya el 28 d’octubre de 1973. Un cop a la comissaria de Via Laietana, el policia que l'interrogava el va insultar en trobar-li a la cartera el “carnet” de l’Assemblea de Catalunya i un carnet del Barça. Li deia enmig de crits i d’improperis que un extremeny de naixença com ell no hauria de defensar la llengua i la cultura catalanes, i encara menys el dret d’autodeterminació de Catalunya. Que ell no podia ni devia formar part de l'Assemblea de Catalunya. 

Quan parlava d'aquest interrogatori, ell sempre ens deia que un obrer amb consciència de classe ha de defensar l'autodeterminació dels pobles. Que la lluita dels treballadors era de classe i nacional. Ell i milers com ell varen fer la realitat la proposta: "som un sol poble". Consigna que no fou proposada per gent com Josep Benet sinó pel PSUC i per les CCOO.  A la inversa, fou Josep Benet que la va adoptar a partir de la proposta del PSUC i de les CCOO. EL fulletó que orienta la política nacional del PSUC durant aquells anys era aquest:

La política d'un sol poble i de "és català qui viu i treballa a Catalunya" tenen el seu orígen en aquest treball col·lectiu del comunistes en el que participaren entre altres, en Pere Ardiaca i en Josep Fontana. Els segon i tercer congressos del PSUC, transformaren aquella interpretació comunista de la història de Catalunya en política concreta. Si el vols llegir, el pots baixar de la web de l'Arxiu Josep Serradell: 

El problema nacional català. Edicions Horitzons

L'any 1973 en la vida del Satur i de la seva classe

L'any 1973 va ser important en la vida de Satur, de milers de treballadors de Cerdanyola i de la resta de Catalunya. Moltes fàbriques com l’Aiscondel de Cerdanyola, Sintermetal i d’altres varen fer vaga en protesta per l'assassinat el 3 d’abril del mateix any a Sant Adrià del Besós, de l'obrer Manuel Fernández Márquez per part de la policia. Els obrers de la Tèrmica de Sant Adrià feien vaga. La Guàrdia Civil va disparar ràfegues de metralleta. En Manuel va ser assassinat.

Manel Màrquez i Manuel Cañada han explicat aquesta epopeia en un article titulat “Manuel Fernández Márquez: Yo soy yo y mis compañeros”. Llegeix-lo és un text breu i apassionat que dona els elements claus d'aquell crim d'estat.

 

El seu assassinat va desfermar una onada de solidaritat obrera. Pots fer-te una idea llegint aquest butlletí clandestí Informaciones Obreras nº 109 de 29 de maig de 1973:

Davant d’aquell brot generalitzat de consciència  de classe, la repressió patronal va ser terrible. Desenes d'obrers foren acomiadats. A l'Aiscondel van ser 70. Entre ells, en Satur que era membre del Comité d'Empresa. Podeu trobar informació aquí: 

 

http://www.lapaginadefinitiva.com/weblogs/club-pobrelberg/2014/04/11/bye-bye-aiscondel/873

Començava la lluita per l'amnistia laboral.

 

Aquest era en Satur: el company que sosté la pancarta dret, a la dreta. Un entre desenes de milers de treballadors amb consciencia de classe que varen construir la Catalunya dels drets socials, de la democràcia i d'un sol poble. Dels altres companys no en tinc el nom. Sóc conscient de que tots ells formaven part d'un gegant col·lectiu: la classe que va obligar a la burgesia a canviar el seu mode de dominació. 

Combinar la lluita de classe i nacional

Entre els mesos d'abril i d'octubre de 1973 en Satur i molts com ell van saber combinar les lluites per l'emancipació de classe i per l'emancipació nacional. Molts eren catalans de soca-arrel, nascuts a Catalunya, parlaven català. Altres eren allò que Candel anomenà "els altres catalans", havien nascut a d'altres nobles d'Espanya i parlaven totes les variants del castellà, una part parlaven en galleg. Haguessin nascut a on haguessin nascut, parlessin la llengua que parlessin tots ells formaven part d'una una classe que, en aquells anys, es situava al bell mig de la política catalana. La política del PSUC i de les CCOO d'aquells anys jugaren un rol molt important en aquesta qüestió. Un rol que trobo a faltar avui.

La divissió entre "xarnegos" identificats com a classe obrera i catalans identificats com a burgesos és falsa. Aquesta falsedat la predicava en aquells anys una part de l'extrema esquerra. Erraven i la història s'ha encarregat de posar-los al seu lloc. Certament debat va ser explotat també per una part del nacionalisme català de dreta. Es preocupant veure com avui es reprodueixen els bells estereotips per part de minories que es dediquen a fer gargarismes, que no son altra cosa que mostra de la seva impotència politica.. Aquells que avui intenten reivindicar unes identitats tancades i essencialistes ( siguen "xarnegues", siguin catalanes de "vuit cognoms") i sense entrar a estudiar el complex procés de formació i de de-construcció de la classe, només aconsegueixen introduir un caos corporatiu i dividir encara més la actualment ja prou fragmentada classe treballadora.

Petita i provisional conclusió

 

Per a seguir l’exemple del Satur i dels milers de Saturs dels anys seixanta i setanta del segle passat cal participar activament en el debat sobre quina Catalunya volem. Cal anar més enllà de l'imprescindible antifeixisme defensiu. Cal assenyalar quina Catalunya volem. No només en les declaracions i en la retòrica sinó també en la construcció real i concreta dels vincles i de les experiències viscudes. En la construcció de la nostra societat civil alternativa. En la formació d'una classe que per a ser-ho, ha d'arribar a ser "classe nacional" com ens deia Marx en el Manifest i Gramsci en els seus escrits a L'Ordine Nuovo i als Quaderns de la Presó.

 

La intervenció de la Laure Vega assenyala una disjuntiva crucial: o bé la construcció d'un sol poble o bé el trumpisme, és a dir la segregació en comunitats enfrontades i el caos social. Un trumpisme compartit tant entre els seguidors d’Aliança Catalana, també en sectors creixents de Junts i de VOX. Però també per part dels seguidors de l'esquerra hispànica.

 

Hi estic d’acord: la disjuntiva és crucial. Intentaré parlar-ne properament.