Un cop passat el 50 aniversari del cop d'estat feixista de Xile, la majoria dels saberuts que escriuen articles conmemoratius rituals a la premsa, passarà plana i "a otra cosa, mariposa".
La majoria de comentaris i articles que llegeixo (no tots) obliden o amaguen la lliçó central del fracàs de la Unitat Popular de Xile: en tota revolució, la qüestió del poder i de l'estat és, finalment, la qüestió determinant. Aquest oblit no és precisament innocent ni innocu.
Un cas una mica diferent és el de les forces que, al nostre país que encara es reclamen del socialisme. Reclamar-se del socialisme avui, no és poca cosa. No menystinc la importància de que encara hi hagi grups o partits que mantenen l'objectiu de la transformació de la societat. Jo mateix sóc militant d'un d'aquests partits.
Però de la proclamació més o menys retòrica i utòpica de l'objectiu socialista i comunista a la construcció d'una estratègia concreta i realista de transformació revolucionària de la societat, hi ha una distancia enorme. La mayoría d'aquestes forces està molt lluny d'haver traçat una estrategia de lluita del socialisme adequada a la realitat concreta del nostre segle i de la nostra societat.
L'oblit o el menysteniment de la qüestió del poder i de l'estat forma part de l'absència d'una estratègia de transició al socialisme digna d'aquest nom. Diguem que tots plegats (tots, vol dir tots) patim d'un superávit de tàctica. Potser algun dia ho resoldrem. Inchallah!
Sovint s'obliden les conquestes teòriques, polítiques i estratègiques tant de Marx i Engels, com de Lenin i Gramsci, en relació al poder i a l'estat. Enlloc d'actualizar-les i aplicar-les a la nostra situació concreta, se solen substituir, acríticament per les aseveracions més o menys certes, d'una politologia i d'una sociologia de caire positivista i liberal. Amb aquestes premises teòriques, el fracàs està assegurat.
Aquesta situació és producte de la manca d'una autonomia política i cultural respecte dels mitjans de comunicació o dels ensenyaments de les universitats burgueses.
En canvi, la reflexió sobre la qüestió de l'estat i del poder va ser una de les grans aportacions d'un marxista occidental quina obra teòrica i pràctica s'oblida i s'oculta: Alvaro Cunhal, que fou secretari general del PCP. Aquesta reflexió del camarada Cunhal fou producte de l'estudi rigurós dels clàssics del marxisme, però també de la seva participació dirigent tant en la lluita clandestina contra el feixisme, com després del 25 d'abril de 1974, en l'únic procés revolucionari produit a Europa occidental després de 1945.
A Espanya, després dels boutades de Carrillo: "jo no entraré a Madrid sobre d'un tanc"; "dictadura ni la del proletariat" o "cal superar el leninisme"... acceptades de forma acrítica i resignada per la majoria dels cuadres comunistes de l'època, qualsevol reflexió comunista rigurosa i amb visió estratègica sobre l'estat va desaparèixer dels documents del PCE i del PSUC. Fins avui.
No és casual doncs, que l'obra de Cunhal hagi estat ocultada als militants comunistes espanyols. No és casual que la militància no conegui l'autor i no estudiï la seva obra.
Només una minoria de resistents ens varem oposar i, durant uns anys vàrem tractar de construir un partit i una estratègia de "via catalana al socialisme". De manera consegüent vàrem traduir un preciós llibre de Cunhal: "Un partido con paredes de vidrio". Aquesta és una altra història, l'abordaré properament en una altra publicació.
De les forces que no tenen com a objectiu la transició al socialisme, de les forces post-eurocomunistes, esdevingudes verdes o laboristes, no cal fer ni esment. No pretenen pas una transició al socialisme sinó, simplemente millorar el capitalisme. Per això no els hi penso criticar que hagin oblidat els marxisme i que acceptin les teories burgeses sobre l'estat. És lo natural.
Això si, rebutjo absolutament, la seva hipocresia quan reten homenatge a Allende i la Unitat Popular xilena, des de la reivindicació més o mens vergonyant de la versió carpetovetònica de l'eurocomunisme. És a dir, sense mencionar mai la qüestió de l'estat: reclamant sempre la vigència de la constitució actual i de l'estat de dret burgés. Llavors, la seva commemoració és transforma en una declaració d'impotència i d'acceptació de la renuncia a la transformació radical de la societat.
Annex
Algunes de les obres de Cunhal que fan referència a l'assumpte del poder i de l'estat en la lluita del socialisme que val la pena de llegir son:
- Rumo a Vitoria, informe presentat al CC del PCP, l'any 1964
- A questão do Estado, questão central de toda revolução ( primera edició a la revista O militante, 1967; darrera edició: Edições Avante!, 2007).
- Revolução Portuguesa. O Passado e o Futuro, Edições Avante!, 1994.
- A Revolução de Outubro, Lénine e a URSS ( Antologia de textos), Edições Avante!, 2017.
Les he llegides. Les tenim totes a la biblioteca de l'Arxiu Josep Serradell. Potser, amb una mica de temps es podría confegir un petit estudi sobre la concepció de l'estat d' Alvaro Cunhal, tot usant aquestes i d'altres obres seves. Potser es podria afegir a aquest breu estudi un annex amb una breu selecció de textos de l'autor.
Només llavors es podria saber si la meva admiración del rigor revolucionari d'Alvaro Cunhal està ben fonamentat o bé obeeix a un cert fanatisme envers una figura del moviment comunista internacional injustamente oblidada al nostre país.
Munich, 13 de novembre de 2023
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada