Joan Tafalla
Ha mort als seu 90 anys Jon Etxabe Garitazelaia, a qui Arnaldo Otegui ha caracteritzat com a: Basc, patriota i roig (Euskalduna, abertzalea eta gorria).
Vaig conèixer Jon Etxabe quan jo tenia a penes 19 ó 20 anys. La memòria no em permet ser més precís en les dates. Perdoneu, fa gairebé 50 anys!
Ell complia condemna en el convent benedictí del santuari del Miracle (Lleida). Feia poc que el franquisme l'havia excarcerat de la presó per a capellans de Zamora i l'havía desterrat allà. Sota estreta vigilància de la Guardia Civil, no es podia moure del convent i dels entorns de la propietat. Ajudava a la comunitat treballant el camp i cuidant dels bedells de la comunitat.
Ajudava al pare Benet, un vell benedictí que havia estat una autoritat mundial en textos bíblics en arameu. El pare Benet arribà a patir un trastorn mental per culpa de la seva dedicació a l'estudi dels vells textos. Els metges li recomanaren que marxés de Montserrat i oblidès l'estudi. Al Miracle, el pare Benet feia de pagès i ramader per compte de la comunitat. Crec que era molt devot, encara que en mig del dur treball, algú l'havia sentit renegar amb un vocabulari bastant gruixut.
En Jon i en Benet feien una bona parella d'incasables treballadors dels camps. Sempre vigilats de prop per la "Benemérita", és clar!
En Jon es va fer amic del meu pare. Els meus pares havien anat a parar al Miracle, per raons de salut. Una bonquitis asmàtica estava matant al meu pare. L'havia agafat a la batalla de Teruel ( 15 de desembre de 1937 a 22 de febrer de 1938) on molts dels soldats que hi participaren varen morir congelats o ve van adquirir enfermetats pulmonars de llarga durada. Ell la va arrossegar tota la vida. Els meus pares tenien cura del bar del santuari. Allà podien guanyar-se la vida a dures penes, però respiraven un aire pur.
Així doncs, el meu pare ( comunista català i catalanista, ex- membre de la JSUC) tenia llargues converses amb aquell capellà basc. Un home coratjós, amb una cultura molt àmplia, que a més d'abetzale era, com s'ha dit, roig, rojíssim. Un parell de cops em varen deixar assistir a aquelles converses, escoltar-los, aprendre les beceroles de la lluita.
Un record vivíssim d'aquell desterrament d'en Jon al Miracle va ser una visita massiva de bascos que van venir a visitar al seu amic, veí i company de lluita. Imagino que molts eren d'Elgoibar, el seu poble. Va venir un autocar ple. Potser dos, no ho puc recordar, en total cas, una multitud. Eren alegres, solidaris, combatius. Em va sorprendre pel seu coratge i nivell polític.
La "benemérita" va haver de fer un desplegament insòlit per a aquels paratges despoblats que es troben entre Solsona i Cardona, prop de Su. Pensem que corrien els anys 73 ó 74. El dictador encara era viu. Calia tenir coratge per a recòrrer en dos autocars replets de gent solidària els 540 quilòmetres que hi ha entre Elgoibar i El Miracle, per a fer una visita a un condemnat en el procés de Burgos!
El petit bar del Santuari es va omplir de converses en veu alta, de crits d'esperança i de brindis per la victòria. Per a nosaltres tot plegat era una temeritat, però vam aprendre molt. Per lo menys jo.
El meu pare va veure que una de les companyes basques portava una medalla on hi havia el lauburu i els escuts dels set territoris bascs. Va pensar que seria un bon regal per a la meva núvia de llavors, la Teresa. Li va demanar a en Jon si algú li podia portar una medalla com aquella des de Euskadi.
Dit i fet, a la següent visita col·lectiva algú va portar aquell emblema en plata. Des llavors, la Teresa el sol lluir amb orgull i, imagino, que amb nostàlgia.
Estàvem en ple franquisme.Nosaltres no sabíem a penes rés de la realitat dels bascos. Aquella petita joia portava una informació preciosa sobre com imaginen la seva comunitat nacional els abertzales.
Quan Jon va ser alliberat del tot, va tornar a Euskadi. No el vaig tornar a veure. Sovint parlàvem d'ell amb el pare, amb una barreja d'enyorança i d'admiració. Anys després vaig saber per la premsa obrera (potser, llegint "Combate") que formà part d'una escissió del MVLN que va crear LKI, la secció basca de la LCR.
 |
| Jon Etxave a la dreta de la taula en aquesta trobada de LKI ( data indeterminada) |
El meu pare va morir deu anys després torturat per la seva malatia pulmonar.
M'és difícil, gairebé impossible pensar en el meu pare sense recordar aquell homenot basc, sabi, coratjós i, al mateix temps rialler del que vaig sentir algunes algunes històries que, junt a l'exemple de molts altres mestres de vida, han constituit el substrat intel·lectual i moral de les meves cinc dècades de militància.
Agur eta ohore, Jon!
Salut, has fet un bon treball, company!
Que la terra et digui lleu!
Podeu llegir la necrològica a Naiz: Fallece a los 90 años Jon Etxabe, condenado en el Proceso de Burgos
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada